Anyorança

Sembla mentida com es pot trobar a faltar tant un lloc, l’olor i el so d’un indret en particular…

Si m’haguessin dit fa 10 anys que en sentiria com ara en sento com a poc m'haguera fet una bona petjada de riure!

Vaig arribar a Sant Joan les Fonts un 25 d’octubre del 2003, sense gaires ànims, amb el cor trist i envellit. Jo sabia que arribava a un poble petit, molt diferent de la gran ciutat on havia nascut i viscut fins al moment, però tot i les diferències era just el que jo necessitava en aquell moment, estar prop de la meva família.

En va costar molt fer-me a aquell estil de vida, pausat i lent on tothom es coneix, on tothom ja sabia qui era jo sense haver-me de presentar. Un poble on els veïns encara es preocupen pels altres, on la intimitat és gairebé una quimera! Però un poble també on els amics tot i que costa fer-los són per sempre. Un poble on és fan un món de coses per tothom, fires, balls, actes i més actes promoguts des de l’ajuntament i portats endavant per un grup molt substanciós de voluntaris que es deixen la pell tot l’any perquè tot surti el millor possible.

Un dia, en van dir si volia ajudar en el joc de rol, que els feia falta controlador, i jo, sense saber on en ficava vaig dir que si, total, no tenia res a fer, no conèixer gaire bé a ningú que no fos un avi, encantadors, però avis! I així vaig entrar en el que jo anomeno la dinàmica del SI. Que quina és aquesta dinàmica? Doncs fàcil! Cada cop que en demanaven ajuda jo deia que sí! I fins al dia d’avui que continuo amb la mateixa dinàmica. Sabeu Per què? Doncs perquè gràcies a fer tot això he conegut gent increïble, gent que treballa desinteressadament pel poble, gent amb la qual he rigut, he viatjat i he treballat braç a braç hores i hores perquè tot estigues a punt quan tocava.

He participat en la fira de la bruixeria, al ball de bruixes, al joc de rol, a la coral, en la radio, a Sant Joan en Flor, al carnaval, a teatre, al tió que organitzen els comerciants, a la marató, en fi! Ja ho he dit abans, a tot he dit que sí!

I ara, quan més feliç estava al que ja considero el meu poble vaig haver de marxar a viure a un altre indret! Sóc feliç, no ens equivoquem! Però com trobo a faltar Sant Joan i sobretot a la seva gent!! Jo que tot i sen filla de la ciutat més important i bonica del món ( orgull a tope ) ja en sento de poble i sóc de les saludo a tothom pel carrer, i sabeu que? La majoria de la gent somriu i en torna un bon dia o el que toqui. I és que a Sant Joan he après que cada persona és important, que un veí no es només un món a la bustia al costat de la teva, per això quan en pregunta la gent: i tu? D’on ets? Jo dic ben orgullosa: De Sant Joan les Fonts!!